Un ratolí petit, petitó, vivia en un cau tot fosc.
Cada nit sortia a donar un volt.
Li agradava molt de jugar i de córrer a la claror de la lluna, per dins de l’herba de plata.
Una nit, com sempre feia, va sortir del seu cau. Quin espant!
Un gros lleó d’ulls brillants i boca oberta era ajaçat a prop del seu forat.
El lleó aixecà la pota i atrapà el ratolí amb les seves urpes!Pobre ratolí! Tot ell tremolava de por. El lleó anava a menjar-se’l!
Amb un fil de veu, el ratolí va demanar:
- Si us plau, senyor lleó! Deixeu-me anar. Sóc massa petit. No us arribaré ni a les dents i, a més, ¿com podré tornar a jugar, a veure la lluna, a córrer i a saltar? Sigueu bo, vós que sou el Rei de la Selva!
El lleó se’l va escoltar, aixecà el cap enlaire i l’espolsà. A la fi, va obrir la pota i va deixar anar el ratolinet.
- Apa! - li diu -, vés-te’n a jugar, a córrer i a saltar. A mi també m’agradaria fer-ho, però haig d’anar a caçar.
- Moltes gràcies, senyor lleó. Si mai em necessiteu, crideu-me.
- No em facis riure, tan petit! Com vols que et necessiti? Au vés, vés a jugar!
Tot content, el ratolí girà cua i va començar a córrer buscant la claror de la lluna. De cop, va sentir uns rugits terribles i s’aturà espantat.
- Què deu ser això? Sembla la veu del senyor lleó.
I corrents, sense pensar-s’hi ni una mica, va tornar enrere.
Quan hi arribà, trobà el pobre lleó presoner a dins d’una xarxa molt gruixuda. Havia volgut sortir-ne i encara s’havia enredat més. Tenia les ungles enganxades a les malles i no podia fer res.
No tingueu por, senyor lleó – cridà el ratolí en veure’l -. Jo us ajudaré!
- Tu? Ets massa menut. Val més que te’n vagis abans que arribin els caçadors.
- De cap manera! Deixeu-me fer. Ja veure el que faré!
El ratolí començà a rosegar una corda de les malles. Hi va passar molta estona; les dentetes anaven serrant, serrant. A la fi es va trencar la corda!
Rosega que rosega, ara una malla ara l’altra les va anar segant. El ratolí estava molt cansat, però no volia pas parar. Havia de salvar el pobre lleó.
Quan va haver desfet moltes malles, a la xarxa hi havia un forat molt gros.
- Corre, senyor lleó, prova ara de sortir - li digué el ratolí -. Ràpid, que ja sento els caçadors!
I el lleó, estirant-se, a poc a poc va anar sortint. A la fi, va fer un salt i va ser fora!
El lleó estava molt content.
- Moltes gràcies, ratolinet! Si no arriba a ser per tu els caçadors m’haurien mort.
- Jo també seria mort si tu no m’haguessis deixat anar. I ara, corre, marxem que els caçadors ja són aquí!I aquella nit a la claror de la lluna, van sortir-hi dos amics, el lleó i el ratolí.
Cada nit sortia a donar un volt.
Li agradava molt de jugar i de córrer a la claror de la lluna, per dins de l’herba de plata.
Una nit, com sempre feia, va sortir del seu cau. Quin espant!
Un gros lleó d’ulls brillants i boca oberta era ajaçat a prop del seu forat.
El lleó aixecà la pota i atrapà el ratolí amb les seves urpes!Pobre ratolí! Tot ell tremolava de por. El lleó anava a menjar-se’l!
Amb un fil de veu, el ratolí va demanar:
- Si us plau, senyor lleó! Deixeu-me anar. Sóc massa petit. No us arribaré ni a les dents i, a més, ¿com podré tornar a jugar, a veure la lluna, a córrer i a saltar? Sigueu bo, vós que sou el Rei de la Selva!
El lleó se’l va escoltar, aixecà el cap enlaire i l’espolsà. A la fi, va obrir la pota i va deixar anar el ratolinet.
- Apa! - li diu -, vés-te’n a jugar, a córrer i a saltar. A mi també m’agradaria fer-ho, però haig d’anar a caçar.
- Moltes gràcies, senyor lleó. Si mai em necessiteu, crideu-me.
- No em facis riure, tan petit! Com vols que et necessiti? Au vés, vés a jugar!
Tot content, el ratolí girà cua i va començar a córrer buscant la claror de la lluna. De cop, va sentir uns rugits terribles i s’aturà espantat.
- Què deu ser això? Sembla la veu del senyor lleó.
I corrents, sense pensar-s’hi ni una mica, va tornar enrere.
Quan hi arribà, trobà el pobre lleó presoner a dins d’una xarxa molt gruixuda. Havia volgut sortir-ne i encara s’havia enredat més. Tenia les ungles enganxades a les malles i no podia fer res.
No tingueu por, senyor lleó – cridà el ratolí en veure’l -. Jo us ajudaré!
- Tu? Ets massa menut. Val més que te’n vagis abans que arribin els caçadors.
- De cap manera! Deixeu-me fer. Ja veure el que faré!
El ratolí començà a rosegar una corda de les malles. Hi va passar molta estona; les dentetes anaven serrant, serrant. A la fi es va trencar la corda!
Rosega que rosega, ara una malla ara l’altra les va anar segant. El ratolí estava molt cansat, però no volia pas parar. Havia de salvar el pobre lleó.
Quan va haver desfet moltes malles, a la xarxa hi havia un forat molt gros.
- Corre, senyor lleó, prova ara de sortir - li digué el ratolí -. Ràpid, que ja sento els caçadors!
I el lleó, estirant-se, a poc a poc va anar sortint. A la fi, va fer un salt i va ser fora!
El lleó estava molt content.
- Moltes gràcies, ratolinet! Si no arriba a ser per tu els caçadors m’haurien mort.
- Jo també seria mort si tu no m’haguessis deixat anar. I ara, corre, marxem que els caçadors ja són aquí!I aquella nit a la claror de la lluna, van sortir-hi dos amics, el lleó i el ratolí.
El lleó i el ratolí
(Faula de La Fontaine)
Adaptació de M. Eulàlia Valeri
Il·lustracions de Maria Rius
Editorial La Galera
Col·lecció Faules, número 7
(Faula de La Fontaine)
Adaptació de M. Eulàlia Valeri
Il·lustracions de Maria Rius
Editorial La Galera
Col·lecció Faules, número 7
1 comentari:
¡Qué cuento más lindo, chic@s! gracias por compartir. Seguid trabajando, ¿vale? Un saludo, Janaina
Publica un comentari a l'entrada