Un altre clàssic... LA VENTAFOCS

Hi havia una vegada una jove molt bella que no tenia pares, sinó madrastra,

una viuda impertinent amb dues filles cada qual més lletja. Era ella la que feia

els treballs més durs de la casa, i com els seus vestits estaven sempre

tant tacats de cendra, tots l'anomenaven la Ventafocs.

Un dia el Rei d'aquell país va anunciar que anava a fer una gran festa
a la que invitava a totes les joves solteres del reialme.
-Tu ventafocs, no hi aniràs - va dir la madrastra - Et quedaràs en casa fregant el terra i preparant el sopar per a quan tornem.
Va arribar el dia del ball i Ventafocs, trista, va veure partira les seves germanes cap al Palau Reial.

Quan es va trobar sola a la cuina no va poder reprimir els seus plors.
- Per que seré tant desgraciada? - va exclamar- De sobte, va aparèixer la seva Fada Madrina.
- No et preocupis - va exclamar la Fada- Tu també podràs anar al ball, però amb una condició, que quan el rellotge de Palau toqui les dotze campanades, hauràs de tornar sens falta.
I tocant-la amb la seva vareta màgica, va transformar el vestit ple de cendra en un meravellós vestit de festa. Un altre toc i va convertir una carbassa en la carrossa més magnifica de tot el reialme, i amb un últim toc, 3 ratolins van quedar convertits en els dos cavalls més bonics del regne i el xofer.

L'arribada de Ventafocs al Palau va causar admiració. A l'entrar a la sala de ball, el Rei va quedar tant pres de la seva bellesa que ballà amb ella tota la nit. Les seves germanastres no la van reconèixer i es preguntaven qui seria aquella jove.
Enmig de tanta felicitat, Ventafocs va sentir al rellotge de palau tocar les dotze.
- Oh Déu meu! Haig d'anar-me'n! - va exclamar -
- Com una exhalació va travessar els saló i va baixar l'escalinata perdent en la seva fugida una sabata, que el Rei recollí enamorat.

Per trobar la bella jove, el Rei va idear un pla. Es casaria amb aquella que

pogués calçar-se la sabata. Va enviar els seus heralds a recórrer

tot el Regne. Les donzelles de la provaven en va, doncs no n'hi havia

una a qui li anés bé la sabata.
Al final van arribar a casa de la Ventafocs, i clar està que les seves germanes

no varen poder posar-se la sabata, però quan se'l va posar la Ventafocs,

van veure amb gran sorpresa que li anava perfecte.

I així fou com el Príncep es casà amb la

jove i visqueren molt feliços.

Imatges extretes de http://pacomova.eresmas.net/imagcuentos/cenicienta/cenicienta7.html

I ara... LA LLEGENDA EN IMATGES!!!

Imatges extretes de http://www.edu365.cat/

Podeu escoltar la història i trobar diferents recursos i activitats per treballar-la a http://www.edu365.cat/primaria/contes/contes_spc/jordi/index.htm

Visiteu-ho, us ho recomanem!!!

I per aquestes dates... LA LLEGENDA DE SANT JORDI

Fa molt i molt de temps, el poble de Montblanc era devastat per un monstre ferotge i terrible, que podia caminar, volar i nedar, i tenia un alè tant pudent, que des de molt lluny amb les seves alenades enverinava l'aire i produïa la mort a tots els qui el respiraven.
El mostre era l'estrall dels ramats i les persones, i per tota aquella contrada regnava el terror més profund. Preocupats per la situació, els habitants de Montblanc van pensar en donar al drac, cada dia de menjar a una persona, per intentar calmar-lo. El problema, era trobar la persona que vulgues sacrificar-se cada dia per ser devorada pel drac.
I així fou com després d'una llarga discussió, els vilatans van decidir sortejar cada dia qui seria la persona que aniria a para a l'estomac del drac.I així ho feren, i sembla ser que la jugada els va sortir bé, l'abominable bèstia se'n deuria sentir satisfeta, per que deixà de fer estralls i malifetes per aquelles terres.
Però heus aquí que un dia, la sort feu que li toqués ser devorada a la filla del rei. La jove princesa era molt simpàtica, amable, bonica, elegant. Tenia el cor de tots els ciutadans robats, i per aquest motiu centenars s'oferiren per substituir-la. Però el rei, afligit i adolorit, fou just i sever, la seva filla era com qualsevol altre. Si li havia tocat hi havia d'anar.
I així fou com la jove donzella sortí del castell per trobar-se amb la bèstia, mentre tot el poble mirava desconsolat i afligit com la princesa es dirigia cap al sacrifici. Però mentre la noia es dirigia cap al cau del monstre, un jove cavaller, amb una brillant armadura , muntat sobre un cavall blanc, La donzella se'l mirà i l'advertí:
- Fugiu! fugiu ràpidament d'aquí! noble cavaller, si us quedeu per aquí, apareixerà la bèstia i només us vegi us devorarà.
El jove cavaller, se la mirà i li contestà
- No patiu jove donzella.Si sóc aquí es per què hi he vingut expressament. He vingut des de molt lluny per protegir-vos a vós i a alliberar el vostre poble d'aquesta fera.
No va tenir temps ni de dir això, que de cop i volta va sortir la fera, davant l'horror de la princesa i el goig del cavaller. Va començar una intensa però breu lluita, fins que el cavaller li va clavar una bona estocada amb la seva llança, que va deixar malferida a la terrible bèstia i la matar. De la sang que en brollà, en sorgí ràpidament un roser, amb les roses més vermelles que la princesa hagués vist mai, roser del que el jove cavaller en tallà una rosa i li oferí a la princesa.


Aquesta versió és una adaptació de la llegenda de Sant Jordi.En la versió original, recollida per Joan Amades en el Costumari Català el 1904, quan Sant Jordi ferí al drac, no el matà, el drac, un cop ferit, Sant Jordi el va lligar i el va donar a la princesa, que el dugué fins al poble de Montblanc on la gent li va perdre la por.I va ser allà on la gent del poble el va acabar de rematar. Aquesta última versió és la que es pot veure cada any per Sant Jordi a Montblanc, en una representació que fan.

AVUI 2 D'ABRIL: DIA INTERNACIONAL DEL LLIBRE INFANTIL

Avui, per tal de commemorar el dia internacional del llibre infantil us presentem una poesia d'un escriptor molt nostre: Jacint Verdeguer.

Prímula

(Jacint Verdaguer)

Li diuen flor del cucut

a la gentil primavera,

perquè aixís que el sent cantar

en son coixí se desvetlla.

Estira els dèbils bracets

de ses fulles verdes,

per fer enllà lo llençol

de la geladora gebre.

Obre sos ulls blavejants,

son capcironet aixeca,

com pastoreta gentil

que ha fet un son sobre l’herba.

Mira al seu entorn,

a ses companyes desperta,

que s’alcen ací i allà

constel·lant tota la terra.

Tremola encara de fred,

mes tota s’alegra

al sentir com al cucut

li ha respost l’oreneta,

entonant un càntic nou

amb una tonada vella:

-Lo bon temps és arribat,

beneïda primavera.

(de Brins d’espígol)

EL LLEÓ I EL RATOLÍ

Un ratolí petit, petitó, vivia en un cau tot fosc.
Cada nit sortia a donar un volt.
Li agradava molt de jugar i de córrer a la claror de la lluna, per dins de l’herba de plata.



Una nit, com sempre feia, va sortir del seu cau. Quin espant!
Un gros lleó d’ulls brillants i boca oberta era ajaçat a prop del seu forat.



El lleó aixecà la pota i atrapà el ratolí amb les seves urpes!Pobre ratolí! Tot ell tremolava de por. El lleó anava a menjar-se’l!



Amb un fil de veu, el ratolí va demanar:
- Si us plau, senyor lleó! Deixeu-me anar. Sóc massa petit. No us arribaré ni a les dents i, a més, ¿com podré tornar a jugar, a veure la lluna, a córrer i a saltar? Sigueu bo, vós que sou el Rei de la Selva!



El lleó se’l va escoltar, aixecà el cap enlaire i l’espolsà. A la fi, va obrir la pota i va deixar anar el ratolinet.
- Apa! - li diu -, vés-te’n a jugar, a córrer i a saltar. A mi també m’agradaria fer-ho, però haig d’anar a caçar.
- Moltes gràcies, senyor lleó. Si mai em necessiteu, crideu-me.
- No em facis riure, tan petit! Com vols que et necessiti? Au vés, vés a jugar!



Tot content, el ratolí girà cua i va començar a córrer buscant la claror de la lluna. De cop, va sentir uns rugits terribles i s’aturà espantat.
- Què deu ser això? Sembla la veu del senyor lleó.
I corrents, sense pensar-s’hi ni una mica, va tornar enrere.



Quan hi arribà, trobà el pobre lleó presoner a dins d’una xarxa molt gruixuda. Havia volgut sortir-ne i encara s’havia enredat més. Tenia les ungles enganxades a les malles i no podia fer res.



No tingueu por, senyor lleó – cridà el ratolí en veure’l -. Jo us ajudaré!
- Tu? Ets massa menut. Val més que te’n vagis abans que arribin els caçadors.
- De cap manera! Deixeu-me fer. Ja veure el que faré!



El ratolí començà a rosegar una corda de les malles. Hi va passar molta estona; les dentetes anaven serrant, serrant. A la fi es va trencar la corda!
Rosega que rosega, ara una malla ara l’altra les va anar segant. El ratolí estava molt cansat, però no volia pas parar. Havia de salvar el pobre lleó.



Quan va haver desfet moltes malles, a la xarxa hi havia un forat molt gros.
- Corre, senyor lleó, prova ara de sortir - li digué el ratolí -. Ràpid, que ja sento els caçadors!
I el lleó, estirant-se, a poc a poc va anar sortint. A la fi, va fer un salt i va ser fora!



El lleó estava molt content.
- Moltes gràcies, ratolinet! Si no arriba a ser per tu els caçadors m’haurien mort.
- Jo també seria mort si tu no m’haguessis deixat anar. I ara, corre, marxem que els caçadors ja són aquí!I aquella nit a la claror de la lluna, van sortir-hi dos amics, el lleó i el ratolí.

El lleó i el ratolí
(Faula de La Fontaine)
Adaptació de M. Eulàlia Valeri
Il·lustracions de Maria Rius
Editorial La Galera
Col·lecció Faules, número 7

EL PATUFET EN IMATGES

A continuació presentem el conte d'en Patufet en imatges, les quals poden ser utilitzades com a recurs didàctic: podem acolorir-les, proposar una seqüenciació, treballar la imaginació, treballar una escena...

Esperem que us siguin útils!

I AVUI, UN CLÀSSIC: EL PATUFET

Vet aquí que una vegada era un pare i una mare,que tenien un fillet tan petit, tan petitet,que li deien en Patufet. Un dia la seva mare,mentre feia coure l’olla,va dir:
”Ai,filla,quina guitza em fa sortir a comprar;el dinar ja bull al foc i no trobo el safrà enlloc.En Patufet que tot ho remenava i que pertot arreu es ficava,de seguida va contestar:“Mare,si no hi ha safrà,jo us en puc anar a buscar.”“On vols anar, on vols anar! No veus que ets massa petitò i la gent et pot trepitjar pel carrer com un cigró?”“Ja hi aniré cantant, i així,si no hem veuen,bé prou que em sentiran”“No i no. Els menuts creuen. Hi aniràs quan siguis gran.”“Eh! Eh! Eh! Jo vull anar a buscar safrà!”I com que es va posar a plorar i picar de peus, per fer-lo callar, la seva mare li va dir:“Bé ja n’hi ha prou, Patufet; aquí tens un dineret i vés de seguida a la botiga d’en Josepet.”I carrer amunt s’encamina aquell marrec tan tossut, amb esclops i barretina i unes calces de vellut.“Patim, patam, patum, homes i dones del cap dret, patim, patam, patum, no trepitgeu en Patufet.Content i cantant, en Patufet va arribar a la botiga d’en Josepet, la més bonica d’aquell indret.“!Ep, ep!” “Qui hi ha ?” “Un dineret de safrà.I el botiguer tot era mirar per ací i per allà.“!Ep, ep!” “Qui hi ha? Què voleu?”“Que no em veieu? Ja estic tip de cridar. Vejam si em despatxeu un dineret de safrà”I el botiguer torna a mirar i busca que busca a terra dintre de la botiga, fins que tot d’un cop veu un dineret que es belluga. Aleshores s’ajup i l’arreplega,posant en el mateix lloc una paperineta de safrà. Tan aviat com en Patufet té el safrà damunt seu,l’agafa ben fort, se’n surt al carrer i deixa badoc el pobre adroguer.“Patim,patam,patum,homes i dones del cap dret,patim,patam,patum,no trepitgeu en Patufet”I de por la gent s’amagava en no veure qui cantava,mentre carrer avall passava una paperina sola,sola,sola,com si anés sobre una bola.I quan en Patufet va arribar amb una paperina de safrà,la seva mare no se’n sabia avenir. Aleshores tot cofoi va demanar:“Mare,em voleu deixar anar ara a portar el dinar al pare?”“Això si que no, fill meu: el cistell pesa massa i pels camins encara hi ha neu.”“Eh! Eh! Eh! Jo vull anar a portar el dinar!”Tant i tant ho va demanar, que, perquè callés,la seva mare li digué:“Per no sentir-te brama, te el cistell i ja hi pots anar”I en Patufet,que tenia molta força,va agafar el cistell del dinar i, com si res, se’l va carregar a coll.Pel camí, cantava així: “Patim, patam, patum, homes i dones del cap dret, patim, patam, patum, no trepitgeu en Patufet.”En sortir del poble, la gent, esglaiada, tancava portes i finestres,i, pels camins,els pagesos fugien esverats en veure un cistell tot sol caminant com un cargol.A mig camí, en Patufet es va aturar i es va seure a la vora d’un hort per reposar una estona, però heus aquí que tot d’un cop , comença a ploure molt fort. Per no mullar-se va anar tot sol a amagar-se sota una col. Aleshores va venir un bou mig perdut i d’un mos es menjà la col, molt golut, i en Patufet, de propina, amb esclops i barretina i les calces de vellut.Cap el tard, el pare i la mare buscaven el fill per tot arreu,fins que trobaren el cistell tot sol a la vora d’un hort. Aleshores van començar a cridar:“Patufet, on ets? Patufet, on ets?”I en Patufet, de lluny, els contestava:“Sóc a la panxa del bou, que no hi neva ni plou”Com que no el sentien, els seus pares anaven cridant:“Patufet, on ets? Patufet, on ets?I en Patufet contestava:“Soc a la panxa del bou, que ni hi neva ni plou.”Ai, menuts, que va passar quan van saber on era el Patufet!Sabeu què van fer els seus pares? Doncs van començar a donar força menjar,força menjar al bou, i el bou es va anar inflant, inflant, inflant... Tant i tant es va atipar,que, al capdavall, el bou va i fa: Pam!I com un llampec va sortir en Patufet, molt content i espavilat, com si res no hagués passat.I aquest conte s’ha acabat.