EL LLEÓ I EL RATOLÍ

Un ratolí petit, petitó, vivia en un cau tot fosc.
Cada nit sortia a donar un volt.
Li agradava molt de jugar i de córrer a la claror de la lluna, per dins de l’herba de plata.



Una nit, com sempre feia, va sortir del seu cau. Quin espant!
Un gros lleó d’ulls brillants i boca oberta era ajaçat a prop del seu forat.



El lleó aixecà la pota i atrapà el ratolí amb les seves urpes!Pobre ratolí! Tot ell tremolava de por. El lleó anava a menjar-se’l!



Amb un fil de veu, el ratolí va demanar:
- Si us plau, senyor lleó! Deixeu-me anar. Sóc massa petit. No us arribaré ni a les dents i, a més, ¿com podré tornar a jugar, a veure la lluna, a córrer i a saltar? Sigueu bo, vós que sou el Rei de la Selva!



El lleó se’l va escoltar, aixecà el cap enlaire i l’espolsà. A la fi, va obrir la pota i va deixar anar el ratolinet.
- Apa! - li diu -, vés-te’n a jugar, a córrer i a saltar. A mi també m’agradaria fer-ho, però haig d’anar a caçar.
- Moltes gràcies, senyor lleó. Si mai em necessiteu, crideu-me.
- No em facis riure, tan petit! Com vols que et necessiti? Au vés, vés a jugar!



Tot content, el ratolí girà cua i va començar a córrer buscant la claror de la lluna. De cop, va sentir uns rugits terribles i s’aturà espantat.
- Què deu ser això? Sembla la veu del senyor lleó.
I corrents, sense pensar-s’hi ni una mica, va tornar enrere.



Quan hi arribà, trobà el pobre lleó presoner a dins d’una xarxa molt gruixuda. Havia volgut sortir-ne i encara s’havia enredat més. Tenia les ungles enganxades a les malles i no podia fer res.



No tingueu por, senyor lleó – cridà el ratolí en veure’l -. Jo us ajudaré!
- Tu? Ets massa menut. Val més que te’n vagis abans que arribin els caçadors.
- De cap manera! Deixeu-me fer. Ja veure el que faré!



El ratolí començà a rosegar una corda de les malles. Hi va passar molta estona; les dentetes anaven serrant, serrant. A la fi es va trencar la corda!
Rosega que rosega, ara una malla ara l’altra les va anar segant. El ratolí estava molt cansat, però no volia pas parar. Havia de salvar el pobre lleó.



Quan va haver desfet moltes malles, a la xarxa hi havia un forat molt gros.
- Corre, senyor lleó, prova ara de sortir - li digué el ratolí -. Ràpid, que ja sento els caçadors!
I el lleó, estirant-se, a poc a poc va anar sortint. A la fi, va fer un salt i va ser fora!



El lleó estava molt content.
- Moltes gràcies, ratolinet! Si no arriba a ser per tu els caçadors m’haurien mort.
- Jo també seria mort si tu no m’haguessis deixat anar. I ara, corre, marxem que els caçadors ja són aquí!I aquella nit a la claror de la lluna, van sortir-hi dos amics, el lleó i el ratolí.

El lleó i el ratolí
(Faula de La Fontaine)
Adaptació de M. Eulàlia Valeri
Il·lustracions de Maria Rius
Editorial La Galera
Col·lecció Faules, número 7

EL PATUFET EN IMATGES

A continuació presentem el conte d'en Patufet en imatges, les quals poden ser utilitzades com a recurs didàctic: podem acolorir-les, proposar una seqüenciació, treballar la imaginació, treballar una escena...

Esperem que us siguin útils!

I AVUI, UN CLÀSSIC: EL PATUFET

Vet aquí que una vegada era un pare i una mare,que tenien un fillet tan petit, tan petitet,que li deien en Patufet. Un dia la seva mare,mentre feia coure l’olla,va dir:
”Ai,filla,quina guitza em fa sortir a comprar;el dinar ja bull al foc i no trobo el safrà enlloc.En Patufet que tot ho remenava i que pertot arreu es ficava,de seguida va contestar:“Mare,si no hi ha safrà,jo us en puc anar a buscar.”“On vols anar, on vols anar! No veus que ets massa petitò i la gent et pot trepitjar pel carrer com un cigró?”“Ja hi aniré cantant, i així,si no hem veuen,bé prou que em sentiran”“No i no. Els menuts creuen. Hi aniràs quan siguis gran.”“Eh! Eh! Eh! Jo vull anar a buscar safrà!”I com que es va posar a plorar i picar de peus, per fer-lo callar, la seva mare li va dir:“Bé ja n’hi ha prou, Patufet; aquí tens un dineret i vés de seguida a la botiga d’en Josepet.”I carrer amunt s’encamina aquell marrec tan tossut, amb esclops i barretina i unes calces de vellut.“Patim, patam, patum, homes i dones del cap dret, patim, patam, patum, no trepitgeu en Patufet.Content i cantant, en Patufet va arribar a la botiga d’en Josepet, la més bonica d’aquell indret.“!Ep, ep!” “Qui hi ha ?” “Un dineret de safrà.I el botiguer tot era mirar per ací i per allà.“!Ep, ep!” “Qui hi ha? Què voleu?”“Que no em veieu? Ja estic tip de cridar. Vejam si em despatxeu un dineret de safrà”I el botiguer torna a mirar i busca que busca a terra dintre de la botiga, fins que tot d’un cop veu un dineret que es belluga. Aleshores s’ajup i l’arreplega,posant en el mateix lloc una paperineta de safrà. Tan aviat com en Patufet té el safrà damunt seu,l’agafa ben fort, se’n surt al carrer i deixa badoc el pobre adroguer.“Patim,patam,patum,homes i dones del cap dret,patim,patam,patum,no trepitgeu en Patufet”I de por la gent s’amagava en no veure qui cantava,mentre carrer avall passava una paperina sola,sola,sola,com si anés sobre una bola.I quan en Patufet va arribar amb una paperina de safrà,la seva mare no se’n sabia avenir. Aleshores tot cofoi va demanar:“Mare,em voleu deixar anar ara a portar el dinar al pare?”“Això si que no, fill meu: el cistell pesa massa i pels camins encara hi ha neu.”“Eh! Eh! Eh! Jo vull anar a portar el dinar!”Tant i tant ho va demanar, que, perquè callés,la seva mare li digué:“Per no sentir-te brama, te el cistell i ja hi pots anar”I en Patufet,que tenia molta força,va agafar el cistell del dinar i, com si res, se’l va carregar a coll.Pel camí, cantava així: “Patim, patam, patum, homes i dones del cap dret, patim, patam, patum, no trepitgeu en Patufet.”En sortir del poble, la gent, esglaiada, tancava portes i finestres,i, pels camins,els pagesos fugien esverats en veure un cistell tot sol caminant com un cargol.A mig camí, en Patufet es va aturar i es va seure a la vora d’un hort per reposar una estona, però heus aquí que tot d’un cop , comença a ploure molt fort. Per no mullar-se va anar tot sol a amagar-se sota una col. Aleshores va venir un bou mig perdut i d’un mos es menjà la col, molt golut, i en Patufet, de propina, amb esclops i barretina i les calces de vellut.Cap el tard, el pare i la mare buscaven el fill per tot arreu,fins que trobaren el cistell tot sol a la vora d’un hort. Aleshores van començar a cridar:“Patufet, on ets? Patufet, on ets?”I en Patufet, de lluny, els contestava:“Sóc a la panxa del bou, que no hi neva ni plou”Com que no el sentien, els seus pares anaven cridant:“Patufet, on ets? Patufet, on ets?I en Patufet contestava:“Soc a la panxa del bou, que ni hi neva ni plou.”Ai, menuts, que va passar quan van saber on era el Patufet!Sabeu què van fer els seus pares? Doncs van començar a donar força menjar,força menjar al bou, i el bou es va anar inflant, inflant, inflant... Tant i tant es va atipar,que, al capdavall, el bou va i fa: Pam!I com un llampec va sortir en Patufet, molt content i espavilat, com si res no hagués passat.I aquest conte s’ha acabat.

CRIERTIS PER TRIAR LLIBRES INFANTILS I JUVENILS

D’acord amb un article de Juan Manuel Santos publicat a la revista Guix, podem dir que són molts els factors que influeixen per determinar quins llibres són els més adequats per la mainada.

Tot i així, ens dóna a conèixer sis normes bàsiques que cal seguir per triar els llibres que han de llegir la mainada:

• Els més llegits al llarg dels anys.
• Els més populars, és a dir, els més senzills o menys rebuscats.
• Els que són sempre contemporanis, que no han perdut interès al llarg dels anys.
• Els que es llegeixen millor, no avorreixen ni pesen i són rics en idees i suggeriments.
• Els més instructius, que solen contenir idees originals.
• Els que tracten sobre els problemes de la vida humana i que li poden passar a qualsevol dels lectors.

Per altra banda, també ens informa que els llibres que agraden més als infants són aquells que contenen misteri, humor i una manera de dir les coses apropiada per la seva edat.

Adaptació de l’article SANTOS ANGLADA, J.M. (2003) Criteris per triar llibres infantils i juvenils. Revista Guix, 318.

I el conte d'aquesta setmana... EN PERE SENSE POR

Hi havia un noi anomenat Pere, que era molt valent. Havia sentit parlar moltes vegades de la por, però ell no sabia pas quina mena de cosa era ni si era com una mena de bèstia o d'herba o de pedra. Tenia moltes ganes de saber què era i un dia decidí anar-se'n pel món per veure si la trobava.
Caminant, caminant, se li féu de nit. Es trobava vora d'una casa i es féu càrrec de demanar-hi posada. Quan s'hi acostà, trobà molta gent que li aconsellaren que no hi anés pas, perquè hi havia la por que cada nit sortia. En Pere, tot content, digué:
- Precisament jo cerco la por, perquè m'agradaria conèixer-la.
La gent el va prendre per boig.
A la casa no hi havia ningú, i hi havia una taula molt ben parada amb bon menjar i bon beure. En pere va sopar i després se'n va anar a dormir. Així que va haver apagat el llum, començà a sentir un catacric-catacrec, com d'ossos de mort, i ben aviat varen començar a caure del sostre, ossos i més ossos.
En Pere es va llevar, els va agafar i s'hi posà a jugar a bitlles.
A mig jugar va caure un cap de mort, i en Pere, que de tant jugar havia agafat set, el va agafar, se'n va anar al banc de càntirs, va omplir la calavera d'aigua i la féu servir de got. De seguida es va sentir un gran soroll de cadenes, i uns gemecs i crits esfereïdors, i en Pere va cridar:
- Qui vulgui res, que vingui!
Tot seguit es va presentar un home petitet, petitet, a qui en Pere preguntà què volia, i ell li contestà que havien fet unes obres a la casa i que no les havien pagades, i que moltes de les teules i rajoles eren seves i que les volia. En Pere li digué que se les podia emportar, però que el deixés dormir tranquil perquè tenia son. Es presentaren tota una colla d'homenets, que varen arrencar les rajoles i les teules que eren seves i se'n varen anar.
L'endemà tothom preguntava a en Pere com havia passat la nit, i aquest els explicà el que li havia passat. I en aquella casa ma més no s'hi va sentir soroll, i el seu amo, de content, va donar a en Pere una bossa de diners.
En Pere es tornà a posar en camí i a tothom que trobava preguntava:
- No em sabrieu pas dir si per aquí prop hi ha la por? perquè la voldria conèixer!
I la gent el prenia per beneit. Va trobar uns que li digueren:
- Aneu a posar a l'Hostal del Passerell, i sabreu què és por.
En Peret, tot seguit se n'hi va anar. L'amo era geperut, el va rebre molt bé i li donà un gran sopar. Quan hagué sopat, li digué que li havia de tallar l'orella esquerra, car ell tallava una orella a tots els hostes que posaven a l'hostal, perquè havia de fer-se un ungüent per a poder-se guarir el gep de l'esquena, i nevessitava per fer-lo tres-centes orelles esquerres, i que ja només n'hi mancava una, que era la de'n Pere. Aquest li replicà que no se la deixaria pas tallar, i que si es volia aplanar el gep, ja li aplanaria ell sense necessitat de cap ungüent, i li ventà un cop de porra al gep que li va rebentar, i de dintre en va sortir una grossa bossa de diners. El geperut quedà mort i en pere se n'anà amb les dues orelles.
Caminant, caminant, se li féu vespre, veié una casa a prop, i se n'hi anà. Estava sola, i trobà al foc tres calderasses que bullien; damunt la taula tres panarros grossos com tres rodes de carro, i tres truites més grosses que la plaça de braus. En Pere tenia gana i menjà una mica d'escudella d'una caldera, una engruneta de truita, una miqueta de pa, però que amb tot i fer-se ell un gran tip, gairebé ni es va conèixer que ho ahvia tocat. Cercà llit per a dormir i trobà tres litarros grans com tot Barcelona. Quan feia una estona que era al llit, varen venir tres grans gegants que es disposaren a sopar. Un d'ells digué:
- A mi m'han tret escudella de la caldera.
I un altre:
- A mi m'han escarbotat el pa.
I el tercer :
- A mi m'han agafat un cantonet de truita.
Els tres es varen enfadar molt i juraren que si trobaven el queho havia fet el farien xixina.
Quan se'n varen anar a dormir, es trobaren amb en Pere, i en veure'l restaren parats i li digueren:
- No et fem por?
- Preisament això és el que jo voldria, que me'n féssiu, i, si voleu, ja me'n podeu anar a coure una mica de por, que de bona gana me la menjaré i així sabré què és.
Els gegants varen restar sorpresos, varen creure qui sap qui era i no el varen fer sortir del llit, i l'amo del llit on dormia en Pere hagué de dormir a terra.
L'endemà, al llevar-se, li digueren:
- Vols venir? Anem a matar enemics.
En Pere els seguí i es pasaren el dia matant els enemics a mils de mils. Arribat el vespre, parlaren d'anar a dormir a casa, però en Pere digué que ell es quedava allí mateix, perquè així l'endemà podria començar més d'hora a tornar a matar enemics. Amb uns quants morts es féu com una barraca i es posà a dormir.
A mitjanit veié com una llumeta, cercà què era i es trobà amb una vellota que amb uns untets fregava el front dels enemics morts i els feia ressucitar. En Pere la matà i li prengué la xicra dels untets. Quan tornaren els gegants els digué:
- Nosaltres sí que la fèiem bona; és clar que els enemics no s'acabaven mai, si nosaltres els matavem de dia i una vellota amb uns untets els ressucitava de nit.
I fil per randa els explicà el que havia vist. Els gegants no se'l van voler creure, però ell els digué que li tallessin el cap i que després l'hi tornessin a afegir i que amb els untets tornaria a quedar viu. Ho varen fer i, en efecte, quedà com abans, però els gegants no se'n donaven per prou convençuts. En Pere els proposà de fer la prova amb ells tres; s'hi varen avenir; els tallà el cap, però en tornar-los-els a afegir els el canvià l'un a l'altre i els posà el davant al darrera. Quan en tornar vius es varen veure d'aquella manera, els agafà una por tan gran que els tres varen morir. En Pere s'estirava els cabells perquè tothom tenia por, fins els gegants, i ell no en podia tenir.
Aquells gegants eren una mala gent, i el rei hauria donat qui sap què per treure-se'ls del davant. En saber que en Pere els havia mort, tingué gran alegria i com que era tan valent el volgué per gendre i li oferí la mà de la seva filla. La princesa que va saber que el gran desig d'en Pere era saber què era por, es proposà fer-la-hi conèixer. Una nit mentre dormia, el descotxà, posà al seu costat una greala d'aigua, hi donà un cop i esquitxà el ventre de'n Pere, a qui agafà una gran por i un gran esparverament, i digué:
- Ara, si em moro no em sabrà greu perquè ja he sabut quina mena de manera de cosa era això de la por.
I tururut

el conte està acabat

i dalt de la porta

hi ha un fust,

s'ha acabat;

amén Jesús.

ALGUNS RECURSOS PER TREBALLAR EL CONTE DE LA LLEBRE I LA TORTUGA

Els contes poden ser per si mateixos objecte de treball però, a més a més, també poden esdevenir un bon recurs per introduïr molts dels continguts que es volen treballar. És doncs, per això que exiteix un ampli ventall de mètodes i activitats relacionades amb ells.

A continuació en presentarem alguns recursos que es podrien relacionar amb el conte que anteriorment hem explicat, La llebre i la tortuga, i que permetirien treballar de manera globalitzada diferents continguts i habilitats propis de l'educació infantil.

• Representació del conte mitjançant unes titelles de dit

• Coloració d'imatges

• Comprensió del conte: seqüenciació d'imatges

• La lletra T





• La tortuga

• La llebre

Alguns d'aquests recursos han estat trets de la web primera escuela

CONTE: LA LLEBRE I LA TORTUGA

Fent un petit homenatge al nom d'aquest blog, el primer conte que publicarem serà una adaptació d'un dels clàssics d'Isop: La llebre i la tortuga

LA LLEBRE I LA TORTUGA

Un dia una llebre es burlava de la lentitud al caminar d'una tortuga.
La tortuga, rient-se'n, li va replicar:
- Pot ser que siguis més ràpida, però jo et guanyaria en una competició.
I la llebre, totalment convençuda de que alló era impossible, va acceptar el repte, i van proposar a la guineu que proposès el camí i la meta.

A l'arribar el dia de la cursa, van començar les dues alhora. La tortuga no va deixar mai de caminar a pas lent però constant, avançava tranquila cap a la meta.
En canvi, la llebre, que va sortir molt ràpida, al veure com n'era d'enrere la tortuga, va aturar-se a descansar
pel camí,i es va quedar adormida.

Quan va despertar, no va saber veure on era la tortuga per darrera seu i, espantada, va veure com la tortuga estava apunt d'arribar a la meta. Va còrrer i còrrer tant com va poder, però no va poder fer res per avançar la tortuga, i així fou com la tortuga es proclamà vencedora.

LA LITERATURA INFANTIL

Per començar, i com a tema principal d'aquest blog, tractarem aspectes relacionats amb la literatura infantil.

Així, a mesura que anem avançant, podreu trobar petits contes, articles, propostes per fomentar l'animació a la lectura, recursos didàctics i pedagògics de la literatura infantil i altres aspectes que esperem que siguin del vostre interès.

Esperem que les publicacions us siguin útils i amenes!!!

Benvinguts!

Iniciem aquest blog amb la intenció de que esdevingui un punt de trobada per a persones relacionades amb l'educació infantil (pares, mestres, estudiants...)

Amb pas de tortuga, lent però segur, anirem tractant els temes que siguin del nostre interès.