Un altre clàssic... LA VENTAFOCS

Hi havia una vegada una jove molt bella que no tenia pares, sinó madrastra,

una viuda impertinent amb dues filles cada qual més lletja. Era ella la que feia

els treballs més durs de la casa, i com els seus vestits estaven sempre

tant tacats de cendra, tots l'anomenaven la Ventafocs.

Un dia el Rei d'aquell país va anunciar que anava a fer una gran festa
a la que invitava a totes les joves solteres del reialme.
-Tu ventafocs, no hi aniràs - va dir la madrastra - Et quedaràs en casa fregant el terra i preparant el sopar per a quan tornem.
Va arribar el dia del ball i Ventafocs, trista, va veure partira les seves germanes cap al Palau Reial.

Quan es va trobar sola a la cuina no va poder reprimir els seus plors.
- Per que seré tant desgraciada? - va exclamar- De sobte, va aparèixer la seva Fada Madrina.
- No et preocupis - va exclamar la Fada- Tu també podràs anar al ball, però amb una condició, que quan el rellotge de Palau toqui les dotze campanades, hauràs de tornar sens falta.
I tocant-la amb la seva vareta màgica, va transformar el vestit ple de cendra en un meravellós vestit de festa. Un altre toc i va convertir una carbassa en la carrossa més magnifica de tot el reialme, i amb un últim toc, 3 ratolins van quedar convertits en els dos cavalls més bonics del regne i el xofer.

L'arribada de Ventafocs al Palau va causar admiració. A l'entrar a la sala de ball, el Rei va quedar tant pres de la seva bellesa que ballà amb ella tota la nit. Les seves germanastres no la van reconèixer i es preguntaven qui seria aquella jove.
Enmig de tanta felicitat, Ventafocs va sentir al rellotge de palau tocar les dotze.
- Oh Déu meu! Haig d'anar-me'n! - va exclamar -
- Com una exhalació va travessar els saló i va baixar l'escalinata perdent en la seva fugida una sabata, que el Rei recollí enamorat.

Per trobar la bella jove, el Rei va idear un pla. Es casaria amb aquella que

pogués calçar-se la sabata. Va enviar els seus heralds a recórrer

tot el Regne. Les donzelles de la provaven en va, doncs no n'hi havia

una a qui li anés bé la sabata.
Al final van arribar a casa de la Ventafocs, i clar està que les seves germanes

no varen poder posar-se la sabata, però quan se'l va posar la Ventafocs,

van veure amb gran sorpresa que li anava perfecte.

I així fou com el Príncep es casà amb la

jove i visqueren molt feliços.

Imatges extretes de http://pacomova.eresmas.net/imagcuentos/cenicienta/cenicienta7.html

I ara... LA LLEGENDA EN IMATGES!!!

Imatges extretes de http://www.edu365.cat/

Podeu escoltar la història i trobar diferents recursos i activitats per treballar-la a http://www.edu365.cat/primaria/contes/contes_spc/jordi/index.htm

Visiteu-ho, us ho recomanem!!!

I per aquestes dates... LA LLEGENDA DE SANT JORDI

Fa molt i molt de temps, el poble de Montblanc era devastat per un monstre ferotge i terrible, que podia caminar, volar i nedar, i tenia un alè tant pudent, que des de molt lluny amb les seves alenades enverinava l'aire i produïa la mort a tots els qui el respiraven.
El mostre era l'estrall dels ramats i les persones, i per tota aquella contrada regnava el terror més profund. Preocupats per la situació, els habitants de Montblanc van pensar en donar al drac, cada dia de menjar a una persona, per intentar calmar-lo. El problema, era trobar la persona que vulgues sacrificar-se cada dia per ser devorada pel drac.
I així fou com després d'una llarga discussió, els vilatans van decidir sortejar cada dia qui seria la persona que aniria a para a l'estomac del drac.I així ho feren, i sembla ser que la jugada els va sortir bé, l'abominable bèstia se'n deuria sentir satisfeta, per que deixà de fer estralls i malifetes per aquelles terres.
Però heus aquí que un dia, la sort feu que li toqués ser devorada a la filla del rei. La jove princesa era molt simpàtica, amable, bonica, elegant. Tenia el cor de tots els ciutadans robats, i per aquest motiu centenars s'oferiren per substituir-la. Però el rei, afligit i adolorit, fou just i sever, la seva filla era com qualsevol altre. Si li havia tocat hi havia d'anar.
I així fou com la jove donzella sortí del castell per trobar-se amb la bèstia, mentre tot el poble mirava desconsolat i afligit com la princesa es dirigia cap al sacrifici. Però mentre la noia es dirigia cap al cau del monstre, un jove cavaller, amb una brillant armadura , muntat sobre un cavall blanc, La donzella se'l mirà i l'advertí:
- Fugiu! fugiu ràpidament d'aquí! noble cavaller, si us quedeu per aquí, apareixerà la bèstia i només us vegi us devorarà.
El jove cavaller, se la mirà i li contestà
- No patiu jove donzella.Si sóc aquí es per què hi he vingut expressament. He vingut des de molt lluny per protegir-vos a vós i a alliberar el vostre poble d'aquesta fera.
No va tenir temps ni de dir això, que de cop i volta va sortir la fera, davant l'horror de la princesa i el goig del cavaller. Va començar una intensa però breu lluita, fins que el cavaller li va clavar una bona estocada amb la seva llança, que va deixar malferida a la terrible bèstia i la matar. De la sang que en brollà, en sorgí ràpidament un roser, amb les roses més vermelles que la princesa hagués vist mai, roser del que el jove cavaller en tallà una rosa i li oferí a la princesa.


Aquesta versió és una adaptació de la llegenda de Sant Jordi.En la versió original, recollida per Joan Amades en el Costumari Català el 1904, quan Sant Jordi ferí al drac, no el matà, el drac, un cop ferit, Sant Jordi el va lligar i el va donar a la princesa, que el dugué fins al poble de Montblanc on la gent li va perdre la por.I va ser allà on la gent del poble el va acabar de rematar. Aquesta última versió és la que es pot veure cada any per Sant Jordi a Montblanc, en una representació que fan.

AVUI 2 D'ABRIL: DIA INTERNACIONAL DEL LLIBRE INFANTIL

Avui, per tal de commemorar el dia internacional del llibre infantil us presentem una poesia d'un escriptor molt nostre: Jacint Verdeguer.

Prímula

(Jacint Verdaguer)

Li diuen flor del cucut

a la gentil primavera,

perquè aixís que el sent cantar

en son coixí se desvetlla.

Estira els dèbils bracets

de ses fulles verdes,

per fer enllà lo llençol

de la geladora gebre.

Obre sos ulls blavejants,

son capcironet aixeca,

com pastoreta gentil

que ha fet un son sobre l’herba.

Mira al seu entorn,

a ses companyes desperta,

que s’alcen ací i allà

constel·lant tota la terra.

Tremola encara de fred,

mes tota s’alegra

al sentir com al cucut

li ha respost l’oreneta,

entonant un càntic nou

amb una tonada vella:

-Lo bon temps és arribat,

beneïda primavera.

(de Brins d’espígol)